Els darrers anys s’ha evidenciat el fet que els professionals sanitaris en general, i sobretot els metges, en la majoria dels casos no actuem correctament com a pacients quan estem malalts.

Un de cada deu. Es calcula que un de cada deu metges podem patir, durant la nostra vida professional, un episodi relacionat amb malalties psíquiques i/o conductes addictives que poden perjudicar l’exercici professional, i fins i tot arribar a una manifesta mala praxi que comporti errors i negligències.

Moltes baixes laborals, incapacitacions o inhabilitacions professionals dels metges estan motivades per trastorns que tenen un tractament eficaç.

Les malalties ocultes. Aquestes malalties repercuteixen de manera molt negativa en la vida quotidiana, tant en l’entorn familiar com en els cercles professionals, i també en el lloc de treball i en la relació amb els pacients. Tot i ser conscients d’aquests perjudicis, la por, el sentiment de culpa i l’estigmatització social de la malaltia mateixa fan que els metges i els professionals de la salut acostumem a negar-la i ocultar-la.

També un problema de salut comunitària. Així mateix, la manca d'iniciativa i decisió per sol·licitar ajuda no fa més que retardar el moment de fer front al problema i, per tant, provoca un empitjorament del pronòstic. Quan un metge renuncia a buscar solucions eficaces al seu problema, aquesta conducta depassa l'àmbit estrictament personal per convertir-se en una qüestió que afecta el benestar públic, ateses les conseqüències que pot arribar a comportar per a la salut dels nostres pacients.

Ni els millors pacients, ni els més atesos. Està demostrat que els professionals de la salut ens trobem entre la població que rep menys atenció sanitària, ja sigui per autosuficiència, per la negació de les pròpies malalties, per consultes espontànies a col·legues o per altres motius. A més, entre els metges no s'estableix la relació terapeuta-pacient adequada, present en canvi en la pràctica clínica habitual. Ambdós motius ens situen paradoxalment com un dels col·lectius menys ben atesos dins el sistema sanitari.


Testimonis

“Em dic ASR, tinc 47 anys i en fa més de vint que sóc metge en exercici. Fa aproximadament cinc anys, a partir d’un divorci realment traumàtic, vaig patir una síndrome depressiva major, de la qual vaig ser tractat farmacològicament durant més d’un any, però sense una posterior estabilització clínica sòlida. Encara no ha passat un any des que vaig sofrir una altra agudització del patiment, segurament a causa de l’automedicació i també per culpa de factors exògens agressius, llavors, un company de feina em va informar del Programa d’Atenció Integral al Metge Malalt creat recentment. De seguida em vaig posar en contacte amb el programa, en un primer moment telefònicament, i posteriorment en persona, essent assistit amb eficàcia, qualitat i confidencialitat en tots els aspectes. Fins ara, la meva evolució és excel·lent. Per tot això, expresso l’agraïment més incondicional a tots els qui han intervingut d’una manera o una altra en aquest procés”.

“Estimats col·legues,
Des de l’època d’estudiant a la Facultat he tingut problemes amb l’alcohol. Una situació difícil que es va anar agreujant fins que es va fer incompatible amb la meva vida, tant professional com privada. Vaig intentar solucionar-ho en moltes ocasions, amb bons propòsits, però no ho vaig aconseguir, fins que un col·lega i gran amic em va parlar de la creació del PAIMM.
En un primer moment vaig ser tractat ambulatòriament i més endavant vaig ingressar al centre (el vaig inaugurar com a pacient !). Des d’aleshores no he tornat a tastar l’alcohol. La professionalitat, el suport i l’afecte de tots els components de l’equip han aconseguit el que jo sol, durant més de trenta anys, no vaig aconseguir. Encara avui no sé com puc agrair a aquests companys la gran tasca, la comprensió i la confidencialitat amb què em van tractar”.

"Fa uns cinc anys vaig aterrar al PAIMM, desesperat ja de nou anys de tractaments infructuosos, a causa de, per una banda les característiques de les meves addiccions: un alcoholisme de trenta anys d'evolució i una addicció a la cocaïna des dels quaranta anys i per l'altre de la meva pròpia personalitat i dels anys d'evolució de la toxicomania.., tot això degut a que no havia entès el significat de la meva malaltia, doncs no l'havia acceptat com a tal. Fos com fos, vaig veure la propaganda del PAIMM i em vaig atrevir a trucar. Tenia les meves reticències. No he dit que, a més a més, sóc un conegut especialista en psiquiatria. Doncs bé, crec que ho estic aconseguint, que, en la "roda del canvi", estic finalment arreglant la meva vida. I a que és degut això? En primer lloc, voldria manifestar que la confidencialitat es guarda amb molt de rigor. A mi no m'importa dir en el cercle personal, social i professional per on em moc, que pateixo aquesta malaltia, fins i tot estic orgullós de poder afrontar-la i veure que els meus esforços no han estat en va. Entenc, però, que cadascú és com és i per això vull insistir amb el recel amb el que es guarda la confidencialitat. En segon lloc, la qualitat professional de tots els professionals, tant de les infermeres, com dels psicòlegs i dels psiquiatres, és molt elevada en quant al coneixement de la malaltia addictiva, i crec que tinc autoritat suficient per poder-ho dir. I, en tercer lloc i últim, la qualitat humana de tot el personal que treballa al PAIMM és digna de menció, i ho diu una persona conflictiva, molt donada a fer el que li dóna la gana. Aconsegueixen guanyar-te i tenir confiança amb ells, ho asseguro. Voldria, des d'aquí, fer una crida a tots els col.legues que pateixin un problema addictiu, i agrair a tot el personal del PAIMM el que ha fet per mi. Gràcies de tot cor, no podré oblidar-ho mai".